PEL.LÍCULES (CASI) DE VAIXELLS

Vertigen (D'entre els morts)

Any 1958.- Durada 128 minuts.-

País Estats Units.- Producció.-Paramount Pictures, Alfred J. Hitchcok.

Direcció.- Alfred Hitchcock. Novel·la Pierre Boileau, Thomas Narcejac.

Guió.- Alex Coppel, Samuel Taylor, Maxwell Anderson.

Fotografia.- Robert Burks. Títols de crèdit, Saul Bass Gràfics, i John Whitney (creador).

En els anys seixanta, en els estudis de la meva carrera vaig tenir un gran professor de Matemàtiques, no diré el nom que els meus companys també recordaran, que deia, en puntuar, que el deu era per a Déu, el nou per a la perfecció absoluta, que evidentment no pot existir i el vuit reservat a l'extraordinari. Aquesta pel·lícula mereix per a tots els crítics una puntuació sempre superior a vuit.

Mai seré crític, només puc tenir el punt de vista d'un espectador i des d'ell vull dir que m'agrada molt Htchcook i que té grans pel·lícules i obres menors, però Vertigen és una obra mestra. He vist Vertigen diverses vegades i la tornaré a veure alguna vegada més. Des dels mateixos i extraordinaris, i en el seu temps nous títols de crèdit, t'atrapa en les seves imatges en un extraordinari color portant-te de la seva mà a una història, que en realitat són tres, girant al voltant del mateix Scottie dins del vertigen de les el·lipsis que estan donant tornades en el seu propi cap.

Comença l'acció amb una persecució que duu a terme el nostre protagonista Scottie Fergusson i la caiguda al buit del seu company i a partir d'aquest moment s'inicia el seu acrofobia i retirada del servei actiu i consegüents tractaments per a la seva curació.

Arribem a la seguna part on un antic amic li demana que segueixi a la seva esposa que es creï posseïda per una avantpassada anomenada Carlota Valdés de dramàtic final. La tercera part consisteix en la impossible cerca de Scottie de la desapareguda Madeleine, d'aquí el títol; “D'entre els morts”.

Extraordinària interpretació de James Stewart en un personatge d'extrema feblesa deguda a la seva malaltia i un amor impossible en les seves dues fases conseqüents. Kim Novak, tal vegada en el seu millor paper, d'una extraordinària, sofisticada i misteriosa Madeleine, sempre embolicada en boires, i una, a priori vulgar, Judy Barton en una evolució sorprenent a les mans de Scottie.

No es pot demanar més a la pel·lícula del Mestre etern, tornant al meu professor cal atorgar-li una mica més d'un vuit.

                                                                                                                              Paco DOBAÑO