ELS MARINS NECESSITEN SERVEIS SOCIALS A L'ARRIBADA A PORT

Avui és un dia d'especial satisfacció, i ahir, i abans d'ahir, en llegir a NAUCHERglobal que l'OMI acull de bon grat les noves estipulacions del conveni sobre el treball marítim (MLC 2006), signat per l'OMI i l'OIT, i per el que la ITF (International Transport Workers Federation) tant ha bregat. Les estipulacions exigeixen als armadors contractar una assegurança obligatòria que cobreixi els costos de repatriació i els salaris deguts a una tripulació abandonada. A més, el conveni obliga a portar a bord un certificat de l'entitat que cobreixi aquestes contingències.

A dia d'avui aquest requeriment ens sembla d'especial importància. Probablement no serà l'únic ni, lamentablement, l'últim; però resulta alliçonador portar avui aquí a col·lació el cas del vaixell SEAHONEST de bandera de Panamà i armador turc, amarrat al port d'Alger i abandonat per la seva armador sense provisions ni cap tipus d'assistència. Abandonats, excepte per la dedicació que els fa efectiva la ITF. Quinze tripulants indis i dos turcs, i així porten temps. Com diem, no és aquest un cas únic. Hem conegut diversos a Barcelona en els últims anys. Per això és necessari que les autoritats marítimes signatàries del conveni vigilin seu estricte compliment.

No sembla sinó que la gent de mar, que té una difícil expressió pública de les seves condicions, pateixi com a normal l'ésser tractada amb indiferència, i fins i tot menyspreu, per la societat terrícola. I això és un greu error que té les seves conseqüències posteriors en els accidents marítims, amb les seves greus seqüeles de contaminació que tant criden l'atenció de les societats opulentes quan es produeixen.

Si no donem serveis a les tripulacions quan els vaixells arriben a port, si no els facilitem mitjans de locomoció per apropar-se a les ciutats des de les terminals de càrrega / descàrrega, cada vegada més llunyanes dels centres ciutadans, si els deixem aïllats en les terminals , si no els facilitem maneres de baix cost per a comunicar-se amb els seus des de qualsevol lloc del món (internet, per exemple), i si passen hores i hores a bord en port, a més del temps que passen a la mar, com volem tenir oficials formats i tripulacions capacitades per governar els nostres vaixells?

És, finalment, una qüestió econòmica. Els vaixells cada vegada costen més. Les inversions en capital per als grans portacontenidors, petroliers, bulkcarriers, i fins i tot vaixells de passatge, són cada vegada més grans. I no obstant això, la formació i cura de les tripulacions són cada vegada de menor qualitat. S'inverteix molt poc o gens en aquesta línia per part dels armadors / naviliers.

Un es pregunta sobre aquests enormes vaixells de passatge amb capacitat per a més de 5.000 passatgers i més de 1.000 tripulants. Imagina un el COSTA CONCORDIA, de nit, i en lloc d'estar enganxat a la costa, a 40 milles de la costa i escorat, sense poder arriar els bots d'una banda. La tripulació de fonda, ja se sap: sense formació adequada i el més barata possible. ¿Què hauria passat?

I, si aquest fos només el cas dels vaixells de passatge ... però no. Què passa amb els petroliers, bulkcarriers i portacontenidors que cada vegada signifiquen més despesa financera per als seus propietaris?

És urgent prendre en consideració la preparació, formació i atenció a les tripulacions de tot tipus de vaixells mercants, i, per descomptat, de pesca. I, sobretot, no abandonar-los en un port, sigui quina sigui.

En qualsevol cas, ens alegrem de la notícia.

AGUSTÍN MONTORI DÍEZ

President de l'ACCMM