Capt. JOAN CORTADA
UNA BREU I IL·LUSTRE NISSAGA DE NAVEGANTS BASCOS
Quan hom fa esment de la marina del període en que l'Imperi Hispànic va aconseguir el cim del seu poder, és a dir el segle XVI, la figura senyera del mateix sol centrar-se en Álvaro de Bazán, marquès de Santa Cruz, gràcies a les seves diverses victòries navals i , especialment, les de les illes Açores i la seva decisiva participació a la jornada de Lepant.
No obstant, resultaria injust deixar de banda altres personatges de gran mèrit contemporanis de Bazán, com és el cas de Recalde i Oquendo. Ens referirem avui a aquest últim o, millor dit, als dos Oquendos: pare i fill, Miguel i Antonio, posant en relleu els indubtables i peculiars valors que tots dos van representar a la seva època.
Miguel de Oquendo va néixer a Sant Sebastià en data imprecisa del primer quart del segle XVI i al si d'una pròspera saga de marins comerciants que es remuntava a diverses generacions, amb interessos a Sevilla i a les noves colònies d'Amèrica, especialment a Cuba i Veracruz. La línia divisòria entre comerç legal i il·legal havia de ser una mica tènue en aquells anys ja que don Miguel es va veure processat per contraban el 1557. És possible que, a partir d'aquell incident i per netejar la seva imatge, el nostre personatge s'involucra cada vegada més en l'aspecte militar de la seva activitat marinera, ja que cinc anys més tard apareix com a mestre de la nau almirall (la segona en rang després de la capitana) de la flota estacionada a Veracruz. El seu matrimoni el 1563 amb una rica hidalga guipuscoana, María de Zandategui, reforçarà el seu rang social i estendrà les seves possessions territorials a la seva terra natal. El 1575 aporta deu galions a una expedició del marquès de Santa Cruz a Orá, la qual cosa el fa guanyar l'estima i consideració del ja famós almirall.
Una de les característiques més notables del regnat de Felip II, pel que fa als comandaments militars tant terrestres com navals, és el joc d'intrigues i rivalitats que es manifesta de forma implacable i que tant de mal faran a una acció coherent i eficaç de les forces hispàniques de l’època. El nostre personatge no es deslliura d'aquest perniciós joc d'enveges i travetes: el 1582, després d'haver participat amb gran distinció en la reeixida campanya d'Álvaro de Bazán a les Açores, Oquendo és nomenat Caballero de Santiago. Els seus enemics polítics interposen tatxa d'indignitat, al·legant que de petit havia estat pastor d'ovelles a la muntanya d’Ulía. El rei, per resoldre la qüestió (de manera característica d'acord amb els prejudicis socials del segle) sol·licita i obté una dispensa papal a favor d'Oquendo per poder mantenir-li un títol tan ben guanyat al camp de batalla. Màxim tenint en compte que el marí guipuscoà arriscava en la lluita naus construïdes i armades a les seves pròpies expenses.
Finalment, arriben els preparatius de l'expedició de 1588 contra Anglaterra, l'anomenada “Gran i Felicíssima Armada”. En el transcurs dels mateixos, mor a Lisboa el marquès de Santa Cruz i Felip II comet el colossal error de nomenar al seu lloc el duc de Medina Sidonia, secundat pel també incompetent Diego Flores de Valdés, marginant així marins experimentats com Martínez de Recalde i Oquendo, molt més solvents per tal de dirigir una imponent flota. No exposarem aquí les desventures que es van derivar de tal decisió real, però sí que resulta oportuna una anècdota que ens permet apreciar el caràcter del nostre personatge:
Oquendo estava al capdavant de l'esquadra de Guipúscoa composta de catorze galions i diverses naus auxiliars. Després de la dispersió de l'Armada pels anglesos, mitjançant brulots, davant de Calais, l'endemà, 8 d'agost de 1588, s'entaula l'anomenada batalla de Gravelinas, que pren un biaix decididament advers per als hispànics. En un moment determinat, la capitana d'Oquendo, el galió Santa Ana (segon vaixell de més port de tota l'Armada), es col·loca a prop de la capitana San Martín d'un desconcertat Medina Sidonia. Aquest es fa sentir d'Oquendo a través del fragor de les canonades:
— Senyor Oquendo, què podem fer? Estem perduts!
— Pregunti-ho sa senyoria a Flores de Valdés! —va ser la resposta dura—. Per part meva, lluitaré i moriré com un home, si accediu a cedir-me algunes municions!
Però Miquel d'Oquendo no morirà aquell dia; la mort no serà tan compassiva amb ell com per fer-lo caure en combat. Li correspondrà patir el martiri del terrorífic retorn a Espanya pel nord d'Escòcia i l'oest d'Irlanda. El 23 de setembre arriba a Pasajes esgotat, humiliat per la derrota i pràcticament moribund, però encara té forces per escriure Felip II:
“Les meves dues naus juntament amb altres es van entrar ahir al port del Pasaje. La gran i jo venim tals, que sols Déu sap com hem arribat aquí. Jo he arribat molt malalt i ho estic. I en cas que escapi d'aquesta, no em mani V. Md. sortir de casa meva, que ni tinc forces ni esforç i em sobren anys. Si para en compte del que hi he d'haver i per mi em vol manar lliurar el que fos servit, faré reparar-les. I si V. Md. les acomiada i no em socorre, hauran de morir on són”
Dos o tres dies més tard, el seu malparat vaixell Santa Ana salta pels aires en un incendi fortuït que arriba a la seva santabàrbara. Miguel d'Oquendo, al seu torn, mor al seu domicili l'1 d'octubre.
Del seu matrimoni abans esmentat, Miguel d'Oquendo va tenir sis fills. El menor, Antonio, nascut el 1577, també resultarà un personatge naval cèlebre als regnats posteriors de Felip III i Felip IV i ha donat nom posteriorment a diversos vaixells de guerra espanyols, tot i ser una figura més controvertida que la del seu progenitor.
Antonio d'Oquendo y Zandategui representava l'entroncament d'una família de marins, comerciants i fonedors de ferro per a l'exportació, com ja era d'antic la del seu pare, amb els Zandategui, sorgits de la petita noblesa terratinent guipuscoana d'origen feudal.
Al contrari del seu pare, forjat a l'activitat marítima comercial, el fill hauria entrat directament al servei de la Corona amb tot just 16 anys i amb escassa formació nàutica, dada que alguns biògrafs contradiuen, endarrerint aquesta incorporació als 25 anys després dels estudis pertinents teòrics sobre astronomia i navegació.
El que sembla segur és que, cap a l’any 1600 i durant quatre anys, serveix a les galeres de Nàpols. El 1604 obté el seu primer comandament, el galió Delfín de Escòcia, amb base a Lisboa i s'enfronta amb notable èxit als corsaris anglesos que ataquen el comerç a les costes portugueses, per la qual cosa a l'any següent se li brinda l'oportunitat de manar ja una esquadra composta per galions de Biscaia. Guipúscoa i Cantàbria. Durant deu anys la seva carrera seguirà un curs ascendent i sense grans esdeveniments, amb enfrontaments amb els holandesos a l'Atlàntic i amb els pirates barbarescos a les costes del nord d'Àfrica.
No obstant això, el 1619 perd el favor de la Cort de Madrid en negar-se a acceptar el comandament interí de la flota de la Mar Oceana, essent empresonat per un breu període de temps a la fortalesa d'Hondarribia i romanent després en arrest domiciliari. Un cop rehabilitat, comença a servir amb distinció a la carrera d'Índies i en atacs a les bases de pirates en algunes illes caribenyes, com la cèlebre illa Tortuga.
El 1631 torna a Amèrica al comandament d'una nodrida flota per tallar els intents holandesos de fer-se amb bases a les costes del nord-est de Brasil. Obté una ressonant victòria davant de Pernambuco contra els almiralls neerlandesos Adriaan Hans Peter i Thys, en l'anomenada batalla d'Abrolhos. Un fet d'armes que representarà el cim del seu prestigi.
L'altra cara de la moneda la constitueix l'expedició del 1639 que el comte-duc d'Olivares va enviar a les aigües del canal de la Manèga amb l'objectiu de subministrar reforços i diners a les tropes espanyoles a Flandes. La mateixa estava composta d'una nombrosa flota de transport (galeres i fragates) escortada per uns 30 galions de guerra, tot sota el comandament d'Oquendo. La flota neerlandesa de l'almirall Marteen Tromp esperava la seva arribada i entre el 16 i el 18 d'octubre es va entaular una primera batalla, amb danys mínims per als contendents tret de l'explosió accidental d'un vaixell holandès. La direcció de la batalla per part d'Oquendo —la principal virtut militar de la qual sembla haver estat el coratge personal— va ser extremadament confusa, pel que sembla obsessionat per abordar personalment la nau capitana enemiga, desaprofitant la seva superioritat numèrica. Després d'aquesta primera batalla, Oquendo va optar per internar-se en aigües neutrals angleses, fondejant la seva flota als Downs (les Dunes) entre Dover i l'estuari del Tàmesi, mentre que els seus enemics fondejaven a Calais.
En aquell moment històric, França estava aliada amb els neerlandesos, mentre que l’Anglaterra de l'infortunat Carles I Estuard observava una neutralitat benèvola cap a Espanya. Això va permetre a Oquendo complir potser la part més important de la seva missió, ja que bona part dels soldats i del tresor que transportava va poder ser enviat a les tropes de Flandes amb les seves fragates i petites embarcacions angleses noliejades a aquest efecte i a través del port de Dunkirk , mentre que el gruix de la seva flota romania bloquejada en els Downs per un Marteen Tromp que anava rebent progressivament més i més reforços, arribant a reunir 95 vaixells i 12 brulots.
Finalment, el 21 d'octubre, davant la inacció d'Oquendo, Tromp es va decidir a violar les aigües neutrals angleses, enviant els seus brulots contra la flota hispànica (com ho va fer Howard mig segle abans contra l'Armada Invencible fondejada a Calais). Les naus d'Oquendo es van veure totalment desorganitzades, 12 d'elles encallant a la costa deliberadament i essent saquejades a continuació pel populatxo anglès dels voltants. Altres 38 van aconseguir sortir a mar obert i, en el combat subsegüent, la capitana portuguesa Santa Teresa va ser incendiada pels brulots, morint el seu comandant Lope de Hoces. Nou naus espanyoles o portugueses van ser capturades i tres es van perdre a les costes de Flandes o França. Oquendo va aconseguir refugiar-se a Dunkirk amb les restes de la seva flota, inclosa la nau capitana Santiago.
Aquesta batalla marca l'inici de l'hegemonia holandesa a les aigües de la Manèga i el mar del Nord, que es mantindrà durant diversos decennis fins a passar el testimoni als anglesos. L'almirall Tromp va tornar a port com un heroi i va ser premiat pels Estats Generals amb 10.000 florins.
Oquendo, per la seva banda, va tornar a Espanya amb greus ferides físiques i anímiques, així com fortament qüestionat, i va morir uns mesos més tard a La Corunya. Temps després, un fill bastard seu, Miguel Antonio d'Oquendo, va escriure un memorial reivindicant l'actuació del seu pare a la batalla de les Dunes i el seu èxit a aconseguir portar bona part de les tropes i diners a Flandes.
Capt. JOAN CORTADA