CAPITANS NOSTRES
Hi ha qui sosté que les persones que són trobades a la deriva en el mar enfront de les costes de Líbia i Tunísia, surant precàriament en embarcacions de goma o velles barques de pesca costanera, no són nàufrags en el sentit estricte de la paraula, sinó gent que ha pagat un passatge amb la intenció d'emigrar a Europa.
Probablement tenen raó, però poca. I la poca que tenen no és de cap utilitat des del punt de vista d'un marí. És clar que, segons els diccionaris, nàufrag és aquell que ha patit un naufragi i aquest no sol ser el cas dels que sobreviuen, doncs encara estan a flor d'aigua quan els rescaten. Però la tradicional llei de la mar estableix l'obligació d'assistir als que es trobin en perill, no només als que hagin perdut el seu vaixell, i és indubtable que aquesta pobra gent, amuntegada en una llanxa pneumàtica en la qual amb prou feines poden moure, corre un greu risc.
La postura dels governs d'Europa consisteix a desentendre de l'assumpte i impedir o dificultar l'desembarcament dels rescatats per diferents ONGs, especialment dedicades a rescatar de la mort a emigrants no desitjats, ia calmar el brogit xenòfob de la dreta més o menys ultra, però què passa amb els vaixells mercants, que no es dediquen a l'salvament sinó a simple transport de mercaderies per mar? Per a ells la trobada accidental d'una pastera a la deriva entra de ple i sense matisos en el que preveu l'ancestral llei de la mar: és un grup d'éssers humans en perill i han de ser rescatats i conduïts a un lloc segur.
El recent cas de l'Maersk Etienne, 1 càrrega química danès de 185 metres d'eslora i 36.941 tones de pes mort, resumeix tota la misèria política i administrativa de la nostra decadent Unió Europea. El vaixell es va dirigir a l'rescat a instàncies de les autoritats -o els funcionaris- de Malta el 4 d'agost d'aquest any i va embarcar a 27 persones en aigües de Tunísia, entre elles una dona embarassada, que ocupaven una petita barca de fusta que ja estava mig inundada. Quan el capità va preguntar a on havia de dirigir no va obtenir resposta i va romandre 38 dies fondejat davant de Malta a l'espera d'una solució. De res va valer la intervenció de la International Chamber of Shipping, de l'UNHCR (alt comissariat de les Nacions Unides per als refugiats) ni de l'International Organization for the Migrations, que exigien que algun govern europeu es fes càrrec de l'assumpte. El silenci de la IMO va ser clamorós.
A la fin, Maersk Tankers, operadora de l'vaixell, va haver d'arribar a un acord amb l'ONG Mediterranea perquè aquesta desplacés el seu vaixell Mare Joni i es fes càrrec dels 27 emigrants, que van acabar sent desembarcats a Sicília a al cap de diversos dies més.
Hi ha tres precedents d'aquesta situació amb un patró similar encara que amb menys dies de detenció: al juny de 2018 el Alexander Maersk, a instàncies de el Centre de Coordinació de Salvament de Roma, es dirigeix a el rescat de 112 persones que després no pot desembarcar en cap lloc fins a 4 dies després; al maig de 2020, el Marina ha de romandre 6 dies fondejat amb 80 migrants a bord i, al maig, el Talia ha d'esperar 4 dies per desembarcar a 50 persones rescatades.
Afortunadament per als capitans de l'Maersk Etienne i Alexander Maersk, el rescat es va efectuar a petició de les autoritats malteses i italianes i ningú podria atribuir al seu altruisme el daltabaix econòmic que significa tenir semblants vaixells inactius durant 38 dies. El Marina és un modern vaixell de creuer i el Talia és un car carrier d'Wallenius, una companyia sueca tan decent com la danesa Maersk.
Però no podem evitar el preguntar-nos quants capitans hauran passat de llarg i quants tenen por trobar-se en aquesta situació i perdre la seva posició en la vida; quants estarien disposats a lliurar a un centenar d'homes, dones i nens a la mort i quants estarien disposats a qualsevol sacrifici per salvar-los. Perquè, no ens enganyem, un nombre molt significatiu de navilieres de tothom espera tan sols dels seus capitans que prenguin les decisions que millor protegeixin els seus interessos econòmics i, per això, no sempre un àngel compassiu és el més rendible.
És trist pensar que el que caldria fer perquè tota aquesta èpica desaparegui és molt senzill: com a exemple, afegir a l'conveni SOLAS l'obligació dels estats membres d'acollir immediatament als rescatats per vaixells mercants en navegació de transport habitual, escollint per a això el port més convenient dins de la seva ruTA.
Capt. Sergio Aranda